RESULTADOS DE LA BECA DE ESTUDIOS MULTIFOTOS 2019-2020

FUSIONADAS

Cuando empecé a desarrollar el proyecto “Fusionadas”, creía tener clara la temática. Sin embargo, al comenzar a disparar con mi cámara todo dio un giro de 180º. Al principio tenía una serie de imágenes que parecía incompleta, pero de repente surgió la idea de fusionarla con otras fotografías nuevas que aportaban color y riqueza a la composición.

Esta propuesta está creada a partir de simples asociaciones, consiguiendo una propuesta creativa y novedosa, al fusionar dos estilos diferentes de fotografía.

“Fusionadas” presenta ocho composiciones, aparentemente de imágenes inconexas que retan el ojo del espectador. De esta manera, este proyecto plantea un juego visual ya que el público se convierte en un participante que realiza una interpretación libre de ambos elementos de la composición. Sin necesidad de palabras, cada persona comprende cada fotografía y realiza por sí mismo una definición creativa y semántica de cada composición propuesta.

El color, y su ausencia, también forman parte esencial del proyecto; colores básicos, duros, que impactan, captan la atención visual y dotan de significado a las composiciones.

Elena Bermudez 

PECES

1. Cadascuna de les parts que, ajuntades convenientment les unes amb les altres, formen un conjunt o un objecte.

Reconstruir-nos com si juguéssim, ajuntar-nos les peces i canviar-les quan no encaixen. Buscar-ne de noves, recuperar-ne d’antigues. Completar i estripar.

Ajuntar els bocins seguint un pla. Esquinçar el pla. Refer les peces. Esmicolar-les amb una estirada i unir-les després. Trencar amb el volum únic i amb la geometria ordinària.

Deformar per donar noves formes. Adquirir nous significats a la memòria i a la pell. 

Mónica Ayats

TERRATRÈMOL

Em llevo amb un rampell fotogràfic i surto a passejar pel barri vell de Girona. El dia arranca amb el seu ritme habitual: els estrangers més matiners comencen a treure el cap, la gent gran se’n va al mercat amb el cistell a la mà i els esportistes aprofiten l’aire fresc per fer cames a les escales de la catedral. A l’estació, els autobusos desembarquen viatgers mentre els restaurants treuen les cartes, esperant atreure’ls. Diries que és un matí qualsevol, però l’aire està carregat d’una urgència que no sé descriure. De cop, el terra comença a tremolar. La càmera no para de bellugar-se’m entre els dits. Continuo fent fotos. No sé quanta estona dura, però cada vegada em sacseja amb més violència. Continuo fent fotos. Les llambordes que tinc sota els peus trontollen. Continuo fent fotos. Sento un estrèpit terrible. Continuo fent fotos. M’és totalment impossible mantenir el pols, però continuo fent fotos. Caic a terra de bocaterrosa. Em penso que tinc l’objectiu fet miques. Confirmat: paro de fer fotos. Em giro a temps de veure com l’edifici que tinc a sobre es desintegra, s’ha fet miques i ara em cau al damunt. Em penso que avui la Terra ens ha dit prou.

Com seria, si realment alguna cosa sacsegés la meva ciutat i tot se n’anés en orris? Últimament sembla que ens encanta imaginar escenaris apocalíptics; això sí, a través de Netflix i còmodament ajaguts al sofà. Penso que la profusió d’aquest tipus de distopies revela una gran preocupació pels problemes econòmics, tecnològics i socials actuals, que intuïm que encara s’han d’agreujar més: el canvi climàtic, l’amenaça nuclear, la pèrdua de drets socials, el repartiment cada cop més desigual de la riquesa, les polítiques populistes. I jo, com tothom, em quedo de braços plegats preguntant-me què puc fer per lluitar-hi. Em preocupa que tot el que hem construït pugui desplomar-se d’un moment a l’altre, perquè de la mateixa manera que veig els problemes, també veig la bellesa i el sentit de la vida. Em preocupa que el que sempre prevalgui sigui la riquesa econòmica i que en canvi menyspreem la vida, tant la humana com la terrestre. Però el que més em preocupa és que estiguem tan desorientats que no siguem capaços de qüestionar-nos més a fons i començar a posar-hi remei.

Neus Bonilla Benages